Celebrem 5 anys!
La Sínia de Ca la Damiana.
La sínia, invent antic i perfeccionat pels àrabs permetia tenir un flux d’aigua per a regar els conreus. El Jaume Marco posava la mula a rodar la sínia. L’animal, mitjançant una barra o perxa a què anava lligat, posava en moviment un conjunt de rodes dentades que transformaven el seu moviment horitzontal en vertical, fent girar una roda més gran. En aquesta anaven subjectats, mitjançant un cadenat, els catúfols, recipients de terrissa o fusta que s’anaven submergint al pou i en pujar, plens d’aigua, l’abocaven en un rec que omplia la bassa.
L’Era del Bienvenido.
Circumferència gairebé perfecta, excavada i anivellada manualment sobre la roca roja, en un lloc assolellat i obert a l’acció del vent. El Bienvenido feia voltar el matxo arrossegant un corró o la trilla, potser pujava a sobre d’ella, per a separar el gra de la palla. No calia patir massa per la pols, el terra de l’era era un empedrat perfecte. Després, amb la forca i l’ajut del vent, separava el gra de la palla, el recollia en sacs i cap a casa.
Tot i que el 1174 s’esmenta per primera vegada el castell de Marçà, han passat uns vint anys des de l’expulsió dels andalusins. No se sap doncs si el castell, o una construcció similar, com una torre de guaita, ja existia en època musulmana.
La gent, situada al clos de la muntanya, va continuar vivint aliena als qui manaven: els Castellvell, el senyor de la baronia d’Entença, els comtes de les Muntanyes de Prades, els ducs de Cardona i finalment els Medinaceli. Amb breus períodes que Marçà surt i entra de la baronia per capritxosos desitjos dels seus governants. I la gent, dalt i després baix, va continuar fent la seva vida, i quan va arribar el Medinaceli a recuperar el domini del poble no va caldre pujar al castell, perquè no en quedava res. I anys després, del seu poder, tampoc.
Des de la Pallissa i fins a l’Olleta, dues zones fèrtils a banda i banda del riu. La Plana i L’Obaga, les dues sota l’ombra de la Burguera i de les Taules. I dos molins fariners al peu del riu units per una séquia.
Aigües amunt el molí del Pedret, família antiga i oblidada, més tard dels Montagut, després parcel·lat i venut a diversos propietaris que van continuar plantant l’hort. Anys després, se’l coneix com a molí de la Menuda, comprat per la família Sabaté-Borràs, que finalment el donaran a la seva neboda Juanita.
Aigües avall el molí del Tossalet. Partit en dues meitats pels dos hereus Piqué, més tard parcel·lat i venut a diversos propietaris, que organitzats com a Regants de l’Horta del Molí Tossalet, encara conreen les terres.
El convent de Sant Marçal fou fundat pels servites l’any 1611. En l’actualitat només ens resta un edifici en mal estat, té la forma rectangular amb planta baixa i dos pisos, fet amb la tècnica de maçoneria, a la part del darrere s’entreveuen la forma de les arcades del claustre.
Al llarg dels anys arribà a tenir uns divuit frares, com a curiositat dir que el 1703 el prior era Lluís Pedret fill del poble de Marçà.
L’any 1835 fou abandonat amb el decret de Mendizábal, cremat pels carlins i a poc a poc desmantellat. Sortí a subhasta i es va convertir en un magatzem, i anys més tard va ser un corral.
Després d’una dècada d’espera, va arribar el tren a finals del 1890. Marçà es va omplir de gent, es van fer cases noves i van sorgir altres oficis. El tren era la porta de sortida de les mercaderies de tota la comarca, es van construir carreteres i eixamplar els camins. I també va ser la porta de sortida de la gent quan pocs anys després la fil·loxera va fer estralls a les vinyes i la fugida cap a les ciutats industrials era l’única alternativa que tenien les famílies per assegurar-se un sou.